Jo sóc dels que creu que el 12-O no hi ha res a celebrar, ni ha de ser motiu de celebració. No ho dic per motius nacionalistes o independentistes, no, perquè tothom pot sentir-se orgullós del dia de la seva pàtria. La meva raó té motius històrics, motius de genocidi indígena a mans dels conqueridors espanyols ( cap d´ells català).

 

Un bon dia pels castellans de Regne i un mal dia pels indígenes americans, un dels mariners de La Pinta va dir allò de "Tierra a la vista". Aquesta frase de cuatre paraules va girar la història i va significar l´inici del genocidi indigena perpetrat pels conqueridors - que no us venguin la moto i els anomenin descobridors-. 

 

Mitjançant el dret de conquesta i amb la supremacia que donen les armes, durant anys i anys els espanyols amb el permís del rei de Castellà i el vist-i-plau de jesuites i dominics (anaven a convertir ànimes) van violar dones i nenes, assassinar vilment, torturar, explotar i expoliar la riquesa d´un poble mil.lenari i a aquells que se´ls posava tonto se´l pelaven.

 

 

Ara ens oblidem d´allò, excepte el President Chaves que ha recordat aquest genocidi al govern espanyol, i volem fer veure una conquesta pacífica i tapar el genocidi sota l´útil llengua comuna i el mantell de "la madre pàtria". Us imagineu que el alemanys també celebressin el dia que van obrir el camp d´extermini de Mathaussen? o el dia que van entrar a Polònia?

 

També hi ha qui l´anomena el  dia de la raça, la raça hispana...quina és aquesta raça?. Jo l´unic que sé és que al 1492 per castella i els regnes dels costats havien passat romans, grecs, fenicis, àrabs, celtes, jueus,íbers, bascos, visigots... per tant ¿ de quin cony de raça parlem?.

 

Per un altre costat estan les celebracions -curiosament totes a aquests de l´oceà . Per un costat la militar que agradi o no agradi -des d´aquí la meva solidaritat amb Don Mariano, té raó es un coñazo- és democràtica i cada cop es vol fer més popular. Increïble la passió amb la que cada any el comentarista de TVE-1 parla de les virtuts de la cabra de la legión. Impagable el veure aquell pas més ràpid dels legionaris i la plasticitat del pas militar de los "Regulares de Ceuta y Melilla". I arriba el moment àlgid, quan s´acaba la desfilada i veus a la Patrulla Àguila volant pel cel de la capital de l´Imperi treient fum "rojigualda". Ho faran això a les missions "humanitàries" per distreure als refugiats?.

 

Les altres celebracions, les feixistes, també són constitucionals perquè l´Estat les permet amparant-se en el dret de reunió i no hi ha cap Garzón o cap Grande Marslaka que els il.legalitzi. Per què a Democracia Nacional o a España 2.000 no els il.legalitzen?. El seu discurs també atenta contra els drets humans, els seus emblemes són feixistes i anti consticionals, pollos en la rojigualda inclós. Per què aquesta hiprocresia de l´Estat espanyol?. La resposta: perquè són pocs i no fan por. Si fóssin tant com els votants de Batasuna, ANV o EHAK aleshores estariem parlant de partits feixistes que amparen la violència i serien objecte de persecució "democràtica" i d´il.legalitzacions.

 

Salut i terra

 

 

No acostumo a escriure de futbol a l´space, això ho deixo a professionals com al Pau, però després de veure el partit d´ahir, he d´escriure unes quantes coses:

 

No faré cap comentari sobre vengales, boixos nois, mossos d´esquadra, cops d´ampolles, invasions de camp...parlaré de futbol, i prou.

 

Veig lamentable que un equip de la primera divisió espanyola, segons alguns la millor lliga del món, amb un 1-0 a la primera part i jugant al seu camp es tanqui i renunciï a l´atac, exceptuant els contratacs. Em sembla inadmissible que un equip de nom com l´Espanyol  de Barcelona, es tanqui durant 45 minuts al seu camp defensant un 1-0, amb més de vuit homes en l´àrea gran durant alguns moments. Ni la mateixa selecció italiana fa aquest "catenaccios"

 

Veia el partit a la tele i en algun moment em va venir al cap aquells "mundialitos" que jugàvem als Maristes en una sola porteria, o aquell joc que consistia en marcar gol per parelles en una porteria conegut com "taquigol", "atacigol" o "taquins". Em sembla fóra de lloc que un equip tingui 15 ocasions de gol i un altre només 2, i que així i tot, es tanqui al seu camp per assegurar els tres punts a la cinquena jornada de la lliga. No entenc com un equip pot llençar 14 còrners i un altre cap. Això demostra que l´equip que no ha llençat cap a renunciat a l´atac.

 

El que va succeir va ser just i no dic errada per errada (falta a Valdés x penal inexistent) sinò perquè un equip que a la segona part juga amb cinc davanters (quatre d´ells com a posició natural) és lògic que t´acabi fent un gol, ni que sigui de penal, perquè recordo que els penals es fan a l´àrea, i s´ha d´arribar a l´àrea perquè te´l facin. De què es queixa Tintín Márquez?. Si el seu plantejament, exceptuant el rombe al migcamp, donava peu al atac massiu del Barça. Com pot dir que esta orgullós de treball fet, si fins i tot l´Sporting del Gijon amb un 0-3 en contra va poder ficar-li un al Barça perquè no va renunciar a l´atac?. Com pot dir que va fer un gran plantejament tàctic si el que van fer es marcar un gol i posar a tot l´equip darrere excepte garcía i coro, perque Tamudo, on era?.

 

Com a espectador del fútbol i persona que li agrada veure futbol, la posició al camp de l´espanyol després del 1-0 em va semblar patètica i covard, indigne d´un equip de la primera divisió espanyola. Tampoc em va semblar molt coherent la tàctica de Guardiola de fer sortir cinc davanters perquè es destobaven entre ells i, no ens enganyem si vem ficar els gols va ser per un erro de KAmeni i un penalti inexistent, de manera que de quinze xuts un gol (el de penal no conta) em sembla vergonyós també pel FCB.

 

A reveure

 

 

 

 

Les darreres Olimpíades a Atenes me les vaig perdre. Va coincidir amb el Camp de Treball a Masonga i només vaig poder veure un partit de beisbol en un bar de Shiratii. Aquest cop ha estat totalment diferent: pels matins he treballat, de manera que tenia tota la tarda per veure Olimpíades, a més amb l´Imagenio tinc el canal Teledeporte, Eurosport i Telecinco Sports, de manera que no m´he perdut gairebé cap esport. També he pogut fer un seguiment per Internet força exhaustiu i des d´aquí felicito a la pàgina web del Marca i critico la pàginadel Mundo Deportivo, que informava de les medalles tres hores després d´haver-les guanayat i quan informava perquè al "medallero" no es podia accedir.

 

He de dir força coses del Jocs i per això utilitzaré més posts però avui hem quedo amb els esports i les injusticies de la repartició de medalles.

 

¿Sabeu que a la disciplina d´Halterofilia es van repartir 45 medalles?, I la de lluita 66?. Però per un altre costat en esports com futbol, bàsquet o handbol només es van repartir 6 (or, argent i bronze en categoria masculina i femenina). Ho trobo molt injust i a més tenint en consideració que per guanyar una final de bàsquet o handbol has de jugar 8 partits i guanyar-los gairebé tots.

 

Això em fa tenir la impressió que el medallero no és un reflex clar d´uns Jocs Olímpics. Amb tot el meu respecte cap al Tir Olímpic, entenc que no hauria de comtar igual una medalla de "tiro con pistola" a l´or de bàsquet, voleibol o qualsevol altre esport d´equip que implica quinze dies jugant partits dia sí, dia no. Però també veig excessiu que les medalles del bàsquet o hockey herba tinguin un valor per cada jugador que rep una.

 

La cruel disposició de medalles fa que molts països vagin a assegurar medalles i preparen als seus ateletes en esports on les medalles sembla que les regalin, per exemple en lluita, Rússia ha guanyat onze medalles i set en Halterofilia. Entre els dos esports sumen 18, igual que Espanya en tots els Jocs Olímpics. Similar fa Korea del Sud, on ha guanyat 5 medalles en tir amb arc, 3 a halterofilia i 2 a tir olímpic, entre d´altres.

 

Espanya ha sortit perjudicada, com a cada Olimpiada, perquè no té cracks en aquestes disciplines, ni en Halterofilia, ni en Lluita, ni en Hipica, ni en Tir Olímpic, ni en Tir amb Arc, Salt de Trampolí...per un altre dia deixo l´atletisme i la natació.

 

Espanya en les Olimìpiades sempre ha triomfat en els mateixos esports i mai ha intentat invertir en esports d´aquests ganga com els esmentats més a dalt. Només recordo a Hipica algun jenet com el Gigi Sarasola però cap d´halterofilia, lluita, tir, salt de trampolí... I això és el que perjudica.

 

Tot el contrari ha fet Xina, s´ha rodejat de professionals europeus de tots els esports per tal que entrenin als xinesos, un exemple és Joan Jané ex-seleccionador espanyol de Waterpolo i medalla d´or, és el míster de l´equip de Waterpolo femení. Eren els seus jocs i volíen donar la campanada i ho han  fet. Fa vuit anys ningú diria que Xina guanyaria més medalles d´or que els EUA, ni que guanyaria metalls a gairebé totes le modalitats, fins i tot a voley platja, halterofila, boxa, ciclisme, piragüisme o vela (esports desconeguts a Xina), però ha han fet i se´ls hi ha de reconèixer els seu esforç.

 

En resum i per acabar, crec que el "medallero" no és un reflex del potencial esportiu de cada país però és el que hi ha i les subcategories en que es divideixen els esports són les que hi ha i no es poden canviar.

Dos països: Xina s´ha sortit i es nota la inversió que ha fet en esport els darres vuit anys. Cuba, impressionant, 24 medalles(2, 11 i 11) per un país de les seves condicions.

 

La propera entrada: la crisis de l´atletisme espanyol i què passa amb la natació espanyola?

 

M´ha fet il.lusió llegir a al diari de dissabte que el Govern prohibirà les trucades pirates d´empreses de telefonia que t´ofereixen serveis que no has demanat i que no necessites.

 

Segons aquest article d´el Periódico, les causes que esgrimeix el Govern són similars a les que jo poso de relleu en l´entrada previa.

 

Llegirà el Govern el meu blog?

 

Anem pel bon camí, ara a esperar a que el Govern actuiï...potser abans de Nadal?

 

Avui, segon dia de la meva reincorporació a la feina, he decidit reemprendre l´activitat del blog. Els motius del perquè ha estat "tancat" gairebé sis mesos són uns quants: massa feina, noves responsabilitats, canvi de casa, canvi de despatx, manca de ganes, massa temes sobre els que escriure però sense dona´ls-hi importància i sobretot falta de motivació... És igual, avui torna el "raco de litus" , amb un tema que em toca els nassos, i molt.

 

Som-hi

 

Ahir a tres quarts d´onze de la nit truquen al telèfon de casa preguntant pel titular de la línia. Era una veu llatinoamericana,- ¿de part de qui? pregunto-. Em respon: Soy Guadalupe de Jazztel, llamo para hacerle la mejor oferta del mercado en telefonia fija, verá reducida su factura en un 40%

 

Anem a pams, Guadalupe. Qui cony t´ha donat el meu número de telèfon?. Per què truques a aquestes hores de la nit?. Per què vas trucar abans d´ahir a les 16:30, en plena migdiada si ja et vaig dir que estàvem contents amb la nostra companyia?. Per què no entens que no ens volem canviar a Jazztel si t´ho hem dit tres cops ens els darrers set dies?

 

Us imagineu que esteu a casa i us truca el de la carnisseria del mercat dient que te el quilo de vedella al millor preu del mercat i que si ho compres ara, si vas al mercat entre les 10:00 i les 13:00 et regala a més mig quilo de pollastre?. Es més, ara suposem que totes les carnisseries del mercat fan el mateix i a més, tenen convenis amb fruiteries i peixateries i si compres cinc quilos de xai et regalen dos quilos de sardines, un lluç de palangre i un quilo de prèssecs de vinya i mig quilo de kiwis per tal que et caguis en la mare que els va parir. Què passaria?, estariem tot el dia penjats del telèfon rebent trucades que pretenen vendre coses que no les necessitem.

 

Aquesta perturbació de la llei de l´oferta i la demanda  em fa venir al cap diferentes coses: En primer lloc entenc que no es demanda perquè demanda es quan jo ho necessito i ho vaig a buscar, però Guadalupe em vol vendre alguna cosa que jo no la vull, perquè si la volgués aniria a buscar-la. En segon lloc, Guadalupe em titlla de tonto: jo abans d´inscriure´m en una companyia telefònica miro la que em dona millor prestacions a un menor preu. El que passa és que en aquest camp de la telefonia el mercat és més agressiu i cada mes neixen quatre o cinc ofertes que són "les millors del mercat" i com es tan difícil i costós donar-se de baixa t´acostumes a quedar amb la primera que tens, que és la de tota la vida, monopolis a part, perquè et dona més confiança. En tercer lloc, sóc vulnerable perquè, qui  li ha donat a la Guadalupe el meu telèfon?. En quin fitxer estic, que no vull estar, que fa que Orange, Jazztel, Vodafone i Movistar em truquin per oferir-me el paradís de la telefonia si mai els hi he donat permís perquè em truquin?

 

Suposo que la meva privacitat, el meu número de telèfon correrà entre totes les empreses de telefonia perquè hauran arribat a un pacte de "posem els telèfons dels nostres clients a disposició de tots i, això és la guerra".

 

En definitiva companys, aquí va la meva crítica social. És mes d´Agost, estic currant, tots esteu de vacances i ha de sortir el meu empipament per algun lloc.

 

Salut

 

 

 

Fa més d´un mes que no escric, des del 3 de desembre. Darrerament visc massa canvis a la feina, a la facultat, al meu voltant... i això em fa pensar molt i no em deixa temps per escriure. És d´hora d´anar asumint responsabilitats arreu, de fer el salt, de fer canvis amb la seguretat que sortirà bé.

 

Es hora de canvis i d´assumir el que un és, el que un viu, el que un decideix i deixar-se acompanyar en aquest viatge pels nervis, els mal de cap, els mal de panxa, la incertessa...per a tots hi ha un lloc: comença el viatge.

 

Avui, mentre dinava, he vist a les noticies unes imatge que em fan por:

 

Fins ara, sempre que ETA assassinava a algú o cometia un atemptat i es feia la posterior concentració silenciosa, la gent la respectava i guardaven rigurosament el dol de silenci durant aquell minut.

 

Avui he pogut veure com a diferents localitats d´Espanya un grup de persones s´han dedicat a boicotejar aquest actes cridant durant el minut de silenci: "asesinos", "traidores", "sinvergüenzas","fascistas", "caraduras". El més fort ve quan l´espectador, en aquest cas jo, veig que aquest insults no anaven dirigits als membres de la banda armada, sinò a militants del PSOE.

 

El summum d´aquesta situació kafkiana,el podem trobar a Madrid on un grup de membres de la Asociación Víctimas del Terrorismo, han boicotejat l´acte demanant la dimissió de Rubalcaba, la de Zapatero, cridant contra Carod Rovira (que hi té a veure en Josep Lluís amb això) e insultant amb l´estèril insult de "maricona" a Pedro Zerolo, edil del PSOE a l´Ajuntament de Madrid i homosexual reconegut, havent patit després una petita persecució.

 

A Saragossa una dona ha interromput la concentració silenciosa increpant a l´Alcalde socialista Juan Alberto Belloch i demanant la dimissió del President del Govern.

 

A Sevilla, Córdoba i Málaga ha passat tres quarts del mateix, però a Còrdova ha anat a més la cosa perquè la discussió ha anat entre membres de la AVT i el grup Peones Negros (ambdós són grups de recolzament del PP, sobretot peones negros, però entenc que la AVT de Còrdova buscarà la imparcilitat).

 

La nostra Barcelona no es queda enrere i un grup de vint persones s´han concentrat a la plaça Sant Jaume amb banderas espanyoles cridant contra Carod, Zapatero i "donant vivas a Espanya", mentre al seu davant hi havien membres de la Generalitat i del Parlament.

 

Als pobles dels dos Guàrdies Civils s´ha emplaçat al Govern a que actuï (un govern només pot actuar per via legal i ja s´ha fet) i s´han fet la pregunta retòrica de què feïen dos Guardia Civils a França i desarmats, enmascarant una crítica per imprudència del Govern.

 

No sé com acabarà això ni com una persona pot veure en unes morts fins electoralistes però el que es cert és que ja han passat uns mesos des de la fi de la treva i un grup de ciutadans molt nombrós i ben dirigits, insisteix en utilitzar la negociació amb ETA, tan legítima com les anteriors del PSOE i PP i inclús més s´hi cap perquè van demanar permís a la cambra baixa, com a bandera electoral i deslegitimació del Govern.

 

Ara els hi ha donat per desqualificar militants del PSOE en els actes de condol quan el mateix PP també va fer unes negociacions amb ETA que no van donar fruit, després d´haver apropat centenars de presos a les presons d´Euskal Herria, però no hi ha res com la memòria selectiva i actuar dirigits per unes associacions amb interessos electorals en cada atemptat.

 

 

 

Impressionant!!!...

 

Això és el que vaig dir quan els Héroes es van acomiadar per sempre més (o no) després del quart bis.

 

A mi em va començar a agradar Héroes quan tenia 15 anys, un any després es van separar i en principi, la dissolució era definitiva. Al darrer concert que van fer a Barcelona no vaig poder anar-hi perquè era a la Vall d´Hebrón i ben entrada la nit i  els meus pares no em deixaven sortir fins a la matinada. Sempre em va quedar l´espina clavada, i tot i veure a Bunbury en directe força cops, mai m´havia tret aquesta espina.

 

En saber que els Héroes tornàven per fer una gira de deu concerts (6 a Amèrica i 4 a Espanya), previ pagament de 1.000 milions de pessetes a cadascú (això diuen) , vaig creure que era el moment de treure´m l´espina. Em vaig espavilar per trobar entrades pels concerts de Saragossa...però imposible, totes exhauries en un dia. Entre València i Sevilla, vaig optar per València, al circuit Ricardo Tormo de Cheste, perquè em quedava més a prop, aniria amb el meu cosí i seria el darrer de tots; vaig comprar l´entrada al maig i tot era esperar fins el 27 de setembre. 

 

Va arribar el gran dia, em passa a buscar el meu cosí a quarts de vuit del matí, passem a buscar a la seva xicota i ens plantem en quatre hores a Llíria, poble del costat de Cheste, on ens acull l´avia de la parella del meu cosí. A les notícies de canal 9 veiem que hi ha penya que ha dormit a les portes del circuit per agafar un lloc a prop i veiem les infinites cues a les portes. Decidim espavilar i tirar cap al circuit el més aviat millor. Arribem a les quatre de la tarda al circuit i ja està obert el dispositiu de seguretat perquè hi ha moltíssima gent. Ens fan deixar el cotxe a un quilòmetre del circuit, però ho trobem lògic per la gentada que hi ha.

 

Arribem al primer cordó de seguretat, el passem i no s´adonen que anem a petar de donuts, xuxos i canyes de xocolata, a més portem una càmera de fotos, també prohibida. Ens apropem al segon control, ens demanen l´entrada i ens tornen a registrar. Ben amagats, passem els donuts, xuxos  i canyes i com no, la càmera.

 

Degut a la riada de gent que hi ha, tot i faltant 5 hores pel concert, obren portes i la gent comença a còrrer per pillar lloc, nosaltres tres en un principi ens posem a una distància bona de l´escenari però encara queden moltes hores i decidim anar a les grades on estarem assegudets durant l´espera. Trobem tres cadires buides, i les ocupem, comencem a fer els primers donuts i a esperar les quatre hores que queden. Entre riures, pixades, donuts, fotos, converses amb altres persones, xuxos...són les vuit i només queda una hora, la més dura. El temps no passa, els nervis comencen a notar-se a l´estòmac...

 

Arribem a les 9 i vint i sóna la primera cançó, la gent comença a embogir i tothom a les grades es posa de peu cantant les cançons. Bunbury comença a xerrar, presenta al grup, dóna les gràcies als 80.000 fans que hi som allà i en un no res han passat les gairebé tres hores de concert. S´acaba amb un castell de focs artificials i un..."impressionant" de la meva boca.

 

Això són héroes del silencio i jo encara no ho sabia. M´he empapat els seus llibres, les seves cançons, els seus vídeos, les seves entrevistes...però ara ja ho sé. Ja sé el que es anar-hi a un concert dels héroes.

 

Acaba el concert i tardem quaranta minuts en arribar al cotxe. Desastrós el caos en la sortida, una carretera de poble ha de servir perquè més de 20.000 vehicles abandonin el recinte. Solució: paciència, abatim els seients del cotxe i ens posem a dormir, a les quatre hores es comença a poder sortir bé del recinte. Posem primera i cap a Llíria. Són les cinc i ens posem a dormir.

 

L´endemà m´aixeco amb un dèbil còlic nefrític que em fa anar a urgències on em deriven cap al Clínic de Barcelona...Ha valgut la pena l´espera, els nervis, els diners... tot

 

"Ponme fuera del alcance del bostezo universal, nos veremos en un exilio o en una celda, ponme fuera del reposo, es mi historia personal. Soy un ave rapaz, mirad mis alas". 

 

 

 

Per aquells que m´heu preguntat com ha acabat el cas del Ramon, aquell que us vaig explicar fa sis o set entrades i que em va impactar el dia que el vaig conèixer i que us vaig explicar també fa tretze o catorze, aquesta setmana hem obtingut sentència...ha sortit absolt i pot iniciar una vida nova amb la llibertat condicional, després de més de vint anys...

 

Salut

 

 

El juez Baltasar Garzón ha vuelto a realizar uno de sus espectáculos a los que ya nos tiene acostumbrados: esta madrugada ha ordenado a la Policía entrar en una reunión privada que mantenían un grupo de miembros de Batasuna en Segura (Gipuzkoa) y detener a 22 pesonas.

 

Está claro que Batasuna, guste o no, está ilegalizada por el Poder Judicial del Estado Español pero desde que fue ilegalizada Herri Batasuna,  Euskal Herritarok,  Aukera Guztiaz, Abertzale SozialistakBatasuna, Batasuna..., ha seguido teniendo presencia pública y sus miembros han realizado ruedas de prensa, participado de manera activa en manifestaciones, han pedido el voto para el Partido Comunista de las Tierras Vascas (EHAK) y más recientemente para ANV, han expresado su opinión sobre el proceso de paz, es decir, han tomado partido en la vida política diaria... Entonces, ¿a qué vienen estas detenciones?. Si lo que pretendían era detenerlos como formación, ¿no hubiera sido más correcto hacerlo en cualquier momento posterior a 2002,  cuando ya se les procesó? o mejor tambié en plena tregua donde día sí, día también, manifestaban su opinión como partido en relación a la tregua?. ¿No será que el estado de derecho es como el Guadiana, que aparece y desaparece?

 

Dicen las noticias que lo que se preparaba en esa reunión era el relevo de la Mesa Nacional, por lo que se habían reunido como partido político ilegalizado y eso significa reincidir en un delito, para los veteranos que ya estuvieron procesados (Rufi Etxebarría, Joseba Permach, Juan Kruz Aldasoro, Marije Fullaondo o Juanjo Petrikorena) y un delito de pertenencia a banda armada para los que no estuvieron imputados en el anterior procedimiento.

 

Y opino yo, ciudadano de a pie, ¿para evitar esta reunión porque no se prohibió el paso al caserío de Segura donde se llevó a cabo?. La respuesta es que eso no es propio del Juez Garzón, falta ciencia ficción, falta fantasía propia de los actos de Garzón, falta peliculería hollywoodiense.

 

Mi opinión del juez Garzón es exquisita, como jurista lo admiro por sus conocimientos de derecho y de politica, por la oratoria que tiene y por su valentía en enjuiciar lo que entiende ilegal, pero las formas le pierden. Creo que el Juez Garzón tiene delirios de grandeza desde siempre, afán de protagonismo, y mucha prisa por llegar al Tribunal Supremo o al Consejo General del Poder Judicial. Últimamente Grande Marlaska tiene más minutos en la parrilla televisiva que él, también el juez Torres y todos los Magistrados de la Audiencia que se dedican a tomar declaración a los que prenden fuego a fotos del ciudadano de Borbón y a la ciudadana de Grecia, y eso él no lo puede aguantar. Una solución: montar un dispositivo nocturno entrando en una reunión privada (como en tiempos del dictador) y ya tiene, como mínimo, hasta el domingo de televisión asegurada, sobretodo el domingo ,que es cuando pasarán a disposición judicial, para que todo el mundo vea que Garzón trabaja en domingo cuando de impartir justicia se trata.

 

Además, a mi  modesto modo de ver, no se me escapa que Garzón dejó la judicatura para dedicarse a la política en el PSOE (menudo fiasco), y eso me hace sospechar si detrás de las veintidós detenciones no habrá una intención electoralista a favor del PSOE y que con estas detenciones se pretendan cercenar resquicios de treguas y  frases de ZP como "Otegi es hombre de paz". I siguiendo pensando, que es gratis... ¿no puede ser también una nueva venganza del PSOE (como la prisión para Otegi) por la postura de Batsuna durante la tregua?

 

Saludos

 

El passat dissabte, avui fa una setmana, els animadors de Sants-Les Corts vem fer la nostra primera sortida per preparar el curs. Feia tres o quatre anys de la meva darrera sortida d`animadors per preparar un curs i, de veritat, en tenia moltes ganes.

 

A les 10 a la plaça de Sants. A poc a poc comença a venir la gent: vells coneguts, joves desconeguts, tots en un mateix vaixell i disposats a remar en la mateixa direcció quan el vent ens sigui favorables i quan no també.

 

Ens fan menjar un ou de llaminadura...tot el cap de setmana hi seran presents els ous...Comencem el viatge vora dos quarts de dotze. Al meu cotxe: Gemma, Marta, Silvia i el que escriu pilotant. Quatre despistats que es perden i es perden fins arribar a la casa de Montgat, amb una pluja de collons i el depòsti buit de benzina... però no són els últims en arribar, David tarda més perquè també s´ha perdut.

 

Comencem a passar-nos un ou musical cada cop que no respons amb el nom de la persona que  diu el teu i cada cop que algú digui la paraula reunió hem de fer el ball de l´ou. És vora la una i la comissió de festes ens diu d´anar a la platja a fer jocs, per flipar quan fa poc plovia a brots i barrals. Arriba el Ramon,  fem uns jocs a la sorra i al final uns quants a l´aigüa fent unes banderes i acabant fent un rugby aqüàtic.

 

Morts de gana tornem a la casa, mengem els bocatas i mentres xerrem ja arriben la Milena i la Rakel. Són les quatre i comencem la reunió fora de la casa però torna la pluja i cerquem aixopluc dins, continua la reunió, arriba el Pere Joan i  matem la reunió fins l´hora de sopar. Un cop sopem gràcies a Casa Tarradellas, es comença a desvetllar el misteri de perquè portar un difusor de líquid (l´ampolla del limpiacristales)...Hi haura una guerra d´aigua entre tres equips, de tres colors diferentes:tipus paintball o q-zar però amb folis amb cara d´ou enganxats al pit o a l´esquena; l´equip que tingui els folis menys molls, guanya. Increïble com m´ho vaig passar rememorant tendres infantesses...però fa fred, ens aixugem, ens canviem i ens quedem fora  tocant la guitarra, cantant o jugant al Bartolo...alguns fins a quarts de cinc.

 

Ens llevem vora les nou el diumenge, falta llet, la Glòria la va a comprar i esmorzem. Fem motxilles, una petita i emotiva reflexió de perquè volem donar el nostre temps als infants, ens proposem compromisos pel curs 2007-2008 i temps per branques. L´ou que cadascú va rebre serà el que cada dia animi a conseguir el compromís. L´Òscar i jo fem la reunió amb dos monitors més que ens acompanyaran aquesta any: monitor cervesses i monitora braves.

 

A quarts de tres dinar: macarrons i hamburgueses, després super recollida de la casa i neteja exhaustiva dels banys. Tornada i reflexió final a casa: que n´és de bo estar a l´associació, que bonic és veure com la nova sàvia esperona als vells, que maco és veure com algú noi o noia ha seguit els teves passes i vol viure pels infants, que xulo es tornar a recordar la meva primera sortida de monitors al 1999 en les cares de la Raquel, Pere, Martori, Marta, que bonic muntar-me al vaixell que mai hauria d´haver deixat, quines ganes de fer coses...

 

"...i avivaré amb el cant el pas del meus companys...endavant"

 

Quan ja la polèmica de la revista el Jueves i la famosa caricatura dels prínceps estava oblidada ens ve una segona tongada de fervor  monàrquic amb el nou rebombori suscitat arrel de la crema d´una foto del rei i la reina en un acte independentista a Girona.

 

Com és ja habitual, el Sr. Rajoy ha dit a tots els mitjans de comunicació que la culpa de la radicalitat indepentista és del PSOE i la Sra. Fernández de la Vega li ha contestat que qui fomenta el radicalisme és ell.

 

Sense entrar en el tema PP-PSOE, la veritat és que un cop més es demostra que els espanyols no són igual davant la llei: Si jo surto al carrer i cremo una foto del meu veí no passa res, ningú s´inmuta i cap Fiscal obrirà diligències contra mi, però si cremo la foto d´un membre de la familia reial, tan espanyol com el meu veí, estic comentent un delicte d´injúries a la Corona previst a l´article 491 del Codi Penal. De igual manera, si mato o lesiono al meu veí tinc una pena però si mato o lesiono a algun membre de la familia real la pena s´incrementa en uns quants anys més de presó. Això provoca una desigualtat entre espanyols

 

La desigualtat augmenta si deixem el Codi Penal i anem a la Norma de Normes, la nostra Constitució, al Títol segon es preveu que el rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat, és a dir, no se´l pot jutjar. Em permeto recordar que fa unes setmanes l´ex-president de la República veïna, Jacques Chirac, ha hagut de declarar en un jutjat per un dels problemes entre Sarkozy i Villepin, però a Espaya seria impensable que un membre de la familia reial trepitgés un jutjat.

 

No entraré a analitzar el paper del rei ni el de la monarquia, només dic que el rei ens va venir imposat, va ser la darrera imposició del General Franco i aquells que diuen que els espanyols van acceptar la Corona al acceptar la Constitució se´ls podria dir que si durant 40 anys un país passa gana i els hi dones pa dur, tots l´accepten però això no converteix el pa dur en un pa que agradi al poble. Per tant crec que a Espanya la monarquia és una imposició i la gent l´accepta no per monàrquica, sinò per borbónica o juancarlista ja que sota l´estudiada pinta de "gent normal" s´han guanyat l´afecte d´una part del poble que no van poder estudiar la diferencia entre monarquia i república i converteix la monarquia en un populisme absurd i ranci.

 

Tornant a les desigualtats, crec que aquestes només es transporten temps enllà, a l´Edat Mitjana, on el rei no estava sotmés a la llei i se la podia saltar perquè ell estava al marge. Amb tot, la Carta Magna anglesa de 1215 ja es va encarregar de sotmetre el rei a les normes, però 800 anys més tard continuem igual, en un sistema on per néixer de, sense que el poble et voti pots arribar a ser cap d´estat i per si això no fos prou tens la facultat d´estar al marge de la Llei, de viure dels impostos del poble i de tenir un munt de propietats per tot l´estat, que teóricament són de l´estat (poble) però jo no hi puc entrar...

 

Salut i una mica de República

 

 

Com cada 11 de setembre des de fa uns anys he invertit part del matí en anar al Fossar de les Moreres i Arc de Triomf per veure com està el pati del nacionalisme català.

 

Aquest any m´he decepcionat i ja van uns quants anys amb el mateix sentiment... Des del Passeig del Born ja comencen a aparèixer paradetes, gestionades per les més diferents entitats procatalanistes i proindependentistes amb ventes de samarretes, encenedors, mocadors, llibres, xapes, enganxines...No em molesta que hi hagi moltes parades, el que no entenc és perquè tanta heterogeneitat dins la mateixa familia: parades catalano-comunistes, parada catalano-feminista, parada catalano-socialista, parada catalana-anarkista, parada catalana-lingüística, parada catalana-nord, parada catalana-proseleccions, parada catalana-redskin, parada catalana-antisistema,parada catalana-joventut, parada catalana-suport presos polítics, parada catalana-PSAN...

 

Continuant amb la divisió del nacionalisme català, el punt més  violent del dia ha estat quan membres d´ERC han volgut fer una ofrena floral al Fossar, al monument als caiguts per la terra i un grup de joves de CAJEI els hi ho han impedit, els han escridassat i la tensió ha anat a més quan dos han començat a esbatussar-se. Els de la CAJEI els recriminaven  a ERC l´haver-se venut al govern de Madrid i els hi cridàven que al Fossar no entren traïdors...Esperpèntic perquè tot això succeïa envoltats, tots dos grups, de banderes estelades i mentre uns cantàven Els Segadors els altres cridaven independència...

 

He marxat de la Plaça del Fossar cap a Santa Maria del Mar, al costat, perquè allà feïen un homenatge a Lluis Maria Xirinachs...L´homenatge també m´ha decepcionat força perquè ha estat com cada any, és a dir, molts parlaments de moltes entitats diferents però poca cos més. Crec que en "Xiri", encara que no ho hagués volgut, es mereixia molt més.

 

Ja no tenia ganes de més, volia veure l´inici de la manifestació del col.lectiu RESCAT o anar cap a la Ciutadella o Arc de Triomf però ja he tingut prou.

 

 

No crec que amb una familia nacionalista tan dividida poguem anar enlloc.

 

Salut i Visca la terra

 

Ja ha passat l´estiu, torna el Setembre, tornada al despatx, tornada a la Facultat,  tornada al Centre Penitenciari de la Trinitat, tornada a l´Associació, tornada als viatges en moto, tornada al grup de joves, tornades, tornades i més tornades... 

 

Un mes a l´any la nostra vida deixa de ser el que és la resta dels onze mesos i es converteix en un oasis dins el desert. Aprofitem aquest temps per desconnectar de la facultat, de la feina, del dia a dia...Cerquem retrobaments amb aquells que estimem i que no podem veure durant l´any, marxem de viatge, posem les nostres il.lusions dins les maletes, les motxilles, ens prenem uns dies per sortir amb les parelles, amb amics, reservem un temps per compartir amb la familia, anem calculant els dies que portem de vacances  i els dies que ens queden, agafem el mòbil i enviem un missatge a alguna persona de la que fa temps que no sabem res, amb el dubte si tindrà el mateix número o se l´haurà canviat, fem una cervessa o un gelat a una terrassa, a un bar amb la tranquil.litat de que no has de fer res en arribar a casa...

 

Ara fa una setmana que em vaig reincorporar a la feina i els dies d´estiu em queden lluny, visc amb la il.lusió del que em vindrà cada dia, de continuar compartint vida, de continuar creixent, de continuar rient, de fer del dia a dia el més similar a unes vacances...

 

Bona tornada

Eren quarts d´onze del matí. Al despatx els cinquanta ordinadors funcionant, les centraletes telefòniques sonant, el fil musical amb els monjos budistes, la màquina de café treia fum, les fotocopiadores no havien parat en tot el matí, els fax no paraven d´escopir papers...i de sobte, tot peta, tot s´apaga i darrere els primers somriures tots sortim al passadís principal a xerrar i a preguntar-nos l´estúpida pregunta de "lo habías guardado?", quan tenim un dispositiu de seguretat i quan hi ha una caiguda d´electricitat tot es guarda...

 

Ràpidament els informàtics van anar a veure la torre central per veure què és el que havia passat; van veure tot correcte i la primera opinió de que era degut a una sobrecàrrega comença a perdre força. Al meu departament aprofitem i marxem tots a fer un café al bar del costat. És curiós, però per motius d´horari i per no deixar sol el departament, mai havia sortit amb tots a fer un café al mateix temps; era el primer cop que estàvem tots al voltant d´una taula xerrant de temes que res tenen a veure amb el dret.

 

Passava el temps i no se´ns trucava del desptax per dir que tornèssim que teníem llum. Tornem al despatx per continuar tafanejant amb els altres companys i un d´ells amb la ràdio a piles en dius que les primeres informacions diuen "apagón en toda Barcelona", però vaig trucar als pares i ells tenien llum - a la República Independent de Sants aquestes coses no passen-. Com no puc fer res al despatx, només arxivar i ho vaig fer el divendres abans, aprofito per anar a la notaria, que està al centre de Barcelona, a fer unes gestions.

 

Només agafar la moto i baixar a la Diagonal vaig ser coneixedor del kaos que comportava una artéria principal de Barcelona sense semàfors.Tothom feia el que li rotava amb el volant i un tranvia parat enmig del creuament entre Numància i Diagonal no facilitava les coses per poder agafar un camí paral.lel. Entreficant-me pels carrers, veig que ja comencen a aparèixer "guardiurbanos" i mossos controlant el tràfic, però el caos continua. Decideixo sortir de Diagonal i tiro cap al carrer València. Aquest carrer estava pitjor que la Diagonal i era un autèntic kaos perquè dos camions havien parat a un carril i els busos i taxis ocupaven ja un altre. Decideixo baixar fins a Consell de Cent i comprovo que no sóc l´únic que ha tingut aquest idea. M´omplo de paciència i avanço quan puc i  intento fer de mediador pacifista en alguns conflictes en Consell de Cent amb Rambla Catalunya i Consell de Cent amb Aribau. És espectacular veure tanta i tanta gent de totes les empreses de Diagonal, Pau Claris, València, Gran Via, Consell de Cent, Aribau, Muntaner... a la vorera, en ple carrer, sense saber què fer. De ben segur que aquell dia moltes persones van xerrar amb companys que mai ho havíen fet i van poder comprobar que els comentaris "suquillerus" i "rajadors" que es fan a les cuines de les empreses no son sempre veritat i no creen més que prejudicis.

 

Arribo a la notaria en 30 minuts quan normalment arribo en 10, faig el que haig de fer i agafo un altre cop la moto fins a Sants per anar a dinar. Hi ha menys caos perquè les forces de l´ordre comencen a controlar el tràfic d´una millor manera que al principi.

 

Per la tarda al despatx ja hi ha normalitat absoluta, ha tornat la llum però encara hi ha barris de la Gran Barcelona que no tenen llum i el més fotut és que aquesta situació es podrà allargar fins a més de 48 hores.

 

No em pujaré al carro de la crítica fàcil, tot caient en la demagogia de dir que és culpa de l´Estat espanyol que no inverteix en infraestructures elèctriques a Catalunya o que els catalans rebem molt menys del que dones...perquè és obvi. Des de fa molts anys que el Govern de la Generalitat reclama al Govern espanyol majors inversions en elèctriques pero suden, com la RENFE, fins que passa el que passa i es veuen obligats al traspàs competencial.

 

El que sí crec, pensant en aquests dies, és que no estem preparats per canviar de manera de viure. Ens hem acomodat molt i quan se´ns va la llum o se´ns acaba la bateria del mòbil estem desconnectats de la societat, ens posem nerviosos, irritables i ens dona per manifestar-nos o per demanar indemnitzacions milionàries i responsabilitats, no ens adonem de la sort que tenim per poder tenir electricitat i no pensem en la gent que durant tots els dies de la seva vida estan com nosaltres 24 hores, sense llum.

 

Això no ha pogut més que recordar-me el camp de treball a Tanzània ara fa tres estius; allà ens aixecàvem amb la llum del sol, a quarts de set i quan aquest es posava ja estàvem a casa, a quarts de nou. De vegades teniem la llum d´un generador i una bateria de cotxe, que no tardava molt en apagar-se i allà ningú trobava a faltar la llum. Els primers dies amb en Silver fèiem servir una lot, els darrers ens guiàvem perfectament a les fosques.

 

En definitiva que "lloré porque no tenía zapatos hasta que vi a alguien que no tenia pies".

 

Salut i República

 

 

 

La setmana passada al Centre Penitenciari va ser diferent. Un cúmul de despropòsits, que diria el company Uri, em va fer retrasar-me i la xerrada enlloc de començar-la a les sis, la vaig començar a dos quarts de set. Quan vaig arribar a l´aula només hi havia tres interns, els altres ja havien aprofitat i havien pirat al gimnàs a "quadrar-se".

 

Només hi havia tres nois i enlloc de suspendre la xerrada, vaig veure que ens podríem obrir molt més si no treïa el tema que havia preparat, i xerràvem sobre el passat i sobre el futur; sobre què és el que els ha dut a passar un temps a la presó i sobre què volen fer amb el seu futur un cop surtin d´allà, d´aquí a dos, tred o sis anys.

 

Hi havia qui deïa que es posaria a currar a l´obra per ajudar a la seva mare. M´explicava que la seva mare sempre l´ha ajudat a ell, fins i tot ara que està a la presó per apunyalar a algú i que era hora de que li tornés l´ajuda rebuda. En un any sortirà definitivament i només pensa en tornar a currar de ·encofrador" a l´obra per poder guanyar l´indispensable per viure i ajudar a la seva mare. A aquest tiu se´l veia sencer, acceptant el que ha fet i amb dos anys d´experiències viscudes al Centre Penitenciari. Suposo que un cop que surti, si se sap envoltar de bona gent acabarà amb una familia i un sou normalet que li permetrà viure i l´experiència de la presó serà aigua passada.

 

Un altre m´explicava que ell continuaria robant com porta fent des dels tretze anys, ara en té vint-i-dos. Deia que no l´han pillat mai robant i que si està allà pres és per una tentativa d´homicidi, no perquè l´hagin agafat robant, de manera que es creu bo en l´art de robar i vol continuar fent això. Afegeix que no es vol matar a l´obra deu hores al dia per cobrar 1000 euros o menys.

M´explica el seu "horari laboral": S´aixecava a les vuit i anava "al despiste": bolsos, monederos, camions que descarregaven, tendes... qualsevol objectiu era bo. Arribava el migdia i aprofitava per robar a les botigues que per dues hores no tanquen amb persiana i només tanquen la porta...A la tarda descansava, anava a buscar als germans petits a l´escola i per la nit s´anava a "donar el pal" a alguna nau industrial.

Ell es va fer càrrec dels seus dos germans petits quan el pare els va abandonar, la mare havia mort quan ell era crio i presumeix de que als seus germans mai els hi ha faltat de res mentre ell ha estat al carrer i, fins i tot, la seva germana ara estudirà infermeria gràcies a ell. També em diu que altres tres germans estan a la presó i que dos més estan casats i no volen saber res d´ell.

Para la conversa per dir-me que té una filla de dos anys i m´ensenya una foto seva. Fa molt de temps que no la veu i no sap on pot estar perquè la que era la seva parella l´ha deixat i s´ha emportat a la nena ves a saber on. El seu somni poder portar a la nena a port aventura un cap de setmana. En sis anys sortirà definitivament i serà en aquell moment quan haurà de decidir si continuar delinquint i seguir "entrando y saliendo" o buscar alguna feina que li permeti viure.

 

Vé un altre noi que mai havia vingut, es presenta com a Manuel, li diuen "el gitano". S´obre a nosaltres des d´un primer moment mitjançant ironies que fan riure i que allà dins li obren portes, però no les que ell voldria. Ens fa un historial de la seva familia i del seu origen: prové d´un barri marginal de Girona, Font de la Pólvora, la seva mare a la presó des de fa vuit anys, els seus germans a la presó, la mare de la seva filla a la presó, la seva filla de dos anys i qui no coneix, a un centre de la Generalitat, la seva germana petita interna en un Centre de Menors i al seu pare diu que no el vol ni veure, com si estigués mort. Li queden quatre anys allà a dins i porta quatre complint condemna quan surti diu que no li donaran feina perquè ara està aprenent a llegir i a escriure, a més és gitano i "tiene el código de barras". "El Código de Barras" són les marques que es fan els interns al tallar-se les venes o els braços amb trossos de rajoles o amb el que enganxen com a métode de protesta quan no els hi donen heroïna o metadona. Li vaig contar set marques en horitzontal.

 

Era l´hora de marxar però vaig estar mitja hora més amb ells. Diuen que tenen tot el temps del món. S´acomiaden, com sempre, un per un i et diuen que t´esperen el proper dimecres.

Els hi dic que la setmana vinent serà la darrera, que vindria fins que comences el curs al setembre, els demano que s´estiressin i que compressin unes patates, uns chetos i unes olives amb unes cervesses a l´economat i que fem una petita cloenda del curs perquè a mi no em deixen entrar res. Em van dir que sí, que ells ho compraven pero que les cervesses hauran de ser San Miguel 0,0 perquè allà l´alcohol està prohibit.

 

 

 

 

 

 

Abans d´ahir van haver-hi sis assassinats a Barcelona davant de 20.000 persones i la majoria de gent no diu res perquè ho consideren part de la tradició espanyola i de la “Fiesta Nacional”.  Ple absolut de localitats perquè, segons diuen els experts, el millor assassí de toros, un tal Tomàs, feia la seva reaparició  a la Monumental després de cinc anys de retirada voluntària.

 

Recordo quan era petit i veia a l´avi veient les curses de braus per la tele, que li demanava que cambiés de canal perquè no entenia com algú podia gaudir veient el patiment d´una bèstia. Ara, amb vint-i-sis anys, ho continuo sense entendre. És lògic reconèixer que l´individu amb el traje de pallasso i pampallugues té un parell de collons, però no menys que aquell que cada dia baixa a la mina o es fica mar endins durant sis mesos per guanyar-se la vida.

 

Què té d´agradable el veure com a  poc a poc es va torturant a una bestiola amb el sistema nerviós més feble del regne animal?, per això la gran quantitat de sang que brolla.

Tot està estudiat: primer se´l mareja amb el capota, després se li claven les banderilles, de tan en tan fa aparició un personatge dalt d´un cavall que clava una llança de dos metres de manera ferotge al brau, apareixen un altre cop els banderilleros, tornem a marejar-lo i li clavem l´estocada que l´atravessa fins el cor, produïnt que s´ofegui en la seva pròpia sang i si cau al terra agafem un punyal i “el descabello”. Amb tot això, no n´hi ha prou, i el sumum arriba quan per premiar a l´assassí per vocació, el públic aireja mocadors blancs i li demanen les orelles i la cua, que li són tallades quan l´animal encara està viu, agonitzant, però viu.… Això en ple segle XXI i a una ciutat reconeguda com a antitaurina pel seu Ajuntament.

 

Senyors que baseu la defensa de la cursa de braus en la tradició espanyola i en la “gallardia del caballero español”: també era costum fuetejar a la plaça pública a l´adultera, també era costum assassinar cristians i esclaus al forum, també era costum amputar mans als lladres, també era costum tirar cabres des dels campanars, també era costum la venjança familiar, també era costum decapitar… Però afortunadament estem avançant...i de la gallardia del caballero español... parleu-ne als indis americans de fa cinc-cents anys.

 

Cal que el sadisme continui sent tradició?, cal que l´assassinat tingui per sinònim “una gran faena”?, cal que als toreros que la palmen en “acte de servei” se´ls hi vanagloriï durant anys i no ens enrecordem dels paletes que cauen de l´andami, dels miners que troben la mort al grisú, dels pescadors…

 

Ja n´hi ha prou de tradicions absurdes, la tortura no és cultura, el sadisme no ha de ser tradició…Per què serveix fer una llei en defensa dels animals quan es permeten les curses de braus?, per què serveix condemnar a qui maltracta els animals o forma part de baralles clandestines de galls o gossos de presa si un nen pot veure per la tele l´assassinat d´un animal de 550 quilos?…

Aquesta setmana ETA ha declarat el fi de l´alto al foc que tenia des del mes de març de 2006. Ara recordo aquell dia on totes les cadenes de televisió van sortir al carrer a preguntar al ciutadà si estava engrescat i creia que aquesta treva seria la definitiva. Recordo que hi havia de totes opinions, però el clamor general era esperança en que aquest cop les negociacions sortissin bé.

 

Fa tres dies vam saber que ja no hi havia lloc a l´esperança i que els que buscaven paralel.lismes amb l´Úlster s´han quedat amb les ganes. Dijous al matí un munt d´edils es tornaven a llevar un quart d´hora abans per esperar al seu escorta, per revisar els baixos del seu cotxe i per mirar a esquerra i dreta abans de sortir del portal.

 

Al govern de Zapatero crec, personalment, que no se li pot recriminar res. Tots els governs post-transició han intentar arribar a una solució dialogada al conflicte armat però cap d´ells ho ha aconseguit: converses d´Alger, negociacions de Ginebra...totes han acabat en una nova escalada de violència i trencades per la tossuderia del nucli dur d´ETA. Però la treva de ZP ha estat la més llarga i la que més esperança a generat dins la societat civil, encara que al PP això no li agradés dir-ho i fes tot el possible per boicotejar les negociacions.

 

El motiu on rau aquesta manca d´eficàcia de les negociacions no crec que estigui en la part del govern sinò en la part dels terroristes. Estic segur que en aquestes converses se´ls hi ha ofert, per part del govern, molt més del que els hi han ofert els anteriors executius, fins i tot, diria que se´ls hi ha ofert una amnistia general als presos polítics sense delictes de sang i un referèndum per l´annexió de Navarra, però els terroristes no han tingut prou.

És el nucli dur d´ETA, aquells militants que només entenen la independència i prou, aquells que veuen en la lluita armada l´única solució als pobles que es volen alliberar els que han trencat la treva. Dins ETA hi ha els més radicals i els que volen el diàleg però per política interna d´ETA s´ha d´asumir el que diu la cúpula sense més i, no sé com s´ho fan, pero des de Mikel Antza a la cúpula sempre hi ha hagut els més extremistes i ara amb "Txeroki" com a cap de la banda promet ser un època sagnant com la de "Pakito" o "Kantauri". A més, entenc que durant la treva hi havia "soroll de sabres" entre els mateixos membres d´ETA. Estic segur que l´escamot que va robar les 350 pistoles a l´octubre o  van posar la bomba a la terminal 4 de Barajas al desembre són un grup d´aquests que no entenen el diàleg i desobeïnt ordres van posar la bomba, tot seguint a un membre de la cúpula partidari de trencar la treva i tornar a golpejar, que podria ser Josu Ternera i el seu fill. 

 

De tota manera el govern ha contestat d´una manera venjativa impròpia d´un estat de dret. Deixant la moralitat a part, perquè la llei no entén d´això: l´empresonament ahir d´Otegi, l´empresonament abans d´ahir d´Iñaki de Juana, la detenció de tres membres a França, inclús la detenció de membres del GRAPO a Barelona, responen a la política acció-reacció a la que no ens tenia acostumats el Govern de Zapatero però si el primer i segon govern Aznar. Amb aquestes detencions i les jugades a Otegi i de Juana esperem en breu una reacció, que serà un atemptat amb bomba, un tret per l´esquena o aldarulls jarraitxus de kale borroka aquesta nit. El govern respondrà amb més detencions, més tortures i més condemnes, això donarà carta blanca a ETA per tornar a actuar, per tornar a matar... i tornem a ser-hi. Però amb una diferència:l´Estat juga o fa veure que juga dins dels límits de la democràcia, ETA no.

 

Per tot això, s´inicia un període de tristor i a esperar que un dia el telenoticies s´inicï amb un rajolí de sang al terra, ferralla que sembla un cotxe explosionat i el president del govern donant el condol a la vidua de l´assassinat.

 

 

 

El diumenge a la nit, mentre veia a la tele els resultats de les eleccions i observava com tots els partits polítics volien fer seva la victòria, pensava: Sóc l´únic que veu que l´index d´abstenció ronda el 50 %. Senyors meus que collons fan repartint-se una victòria inexistent quan la meitat dels catalans han passat d´anar a votar. Algun professor meu de la facultat em diria que la baixa participació no deslegitima els resultats; estic d´acord però la salut democràtica d´un país es mesura en la partipació política i electoral i la de Catalunya deixa molt que desitjar. Els catalans estem saturats de votacions: estatut, autonòmiques, municipals...Vivim en una campanya política continua i els continus fregaments entre govern i oposició fa que el clima electoral es visqui dia a dia.

 

Mai he entés l´abstenció. Són moltes les persones que han mort perquè jo avui pogui votar, són molts els anys que aquest país no ha pogut votar i són moltes les dones que s´han revel.lat contra allò establert i han nedat crontacorrent perquè es reconegui el sufragi univeral e igual. Encara que sigui per l´esforç d´aquestes persones, que han arribat a donar la vida perquè jo avui pugui votar, crec que s´ha d´anar a votar. Un cop hi vagis a votar tu esculls: blau, vermell, verd, lila o en blanc, però vota. Sense ofendre a ningú és més senzill estar al sofà, no mullar-se i després criticar a dojo el que fan els polítics, però això ho deixarem per un altre dia.

 

Tornant a les eleccions, crec que no ha guanyat cap partit polític i us explico les meves raons:

 

1- El PSOE ha perdut en nombre de vots amb el PP. Les seves alcaldies de les ciutats grans es limiten a Barcelona, Donosti, Osca, Saragossa, Xixó, Albacete, Lleó, Palència, A Coruña, Soria. En relació a les autonòmiques continua amb Extremadura, Castella la Manxa, Astúries i Aragó, amb la possibilitat de tenir Balears si fa un pacte amb quatre partits i Navarra si pacta amb els nacionalistes de Nafarroa Bai. Per contra el PP ha escombrat al PSOE a Madrid, tan a l´alcaldia com a l´autonòmica i es consolida de manera clara en les alcaldies del País Valencià, Múrcia, La Rioja, Andalussia ( a les vuit provincies), Mallorca i Terol. A més el PP s´ha fet més fort un altre cop en els seus territoris de sempre.

 

2- El PP tampoc ha guanyat perquè el PSOE el supera en nombre de regidors. A més ha tingut la gran batacada a les Illes Balears amb el possible pacte a cinc i a Navarra amb el possible pacte.

 

3- IU continua al seu rotllo. Pactant amb partits autonòmics i consolidant el que tenen sense poder aspirar a més.

 

Ara parlem de Catalunya

 

1- CIU ha perdut un altre cop de manera estrepitosa a l´alcaldia de Barcelona. Tot i que ha pujat no ha pogut guanyar a Hereu. A més a Tarragona ha perdut l´alcaldia en benefici del PSC. Han perdut 67.218 vots a Catalunya

 

2- PSC no rutlla. Ha perdut 179.576 vots a Catalunya, els que més de bon tros. A Barcelona es queden però amb un conseller menys. A més perden ciutats importants com Berga, Tortosa o Figueresa favor de CIU

 

3- ERC s´esperava millor resultats. Ha pujat en nombre de regidors però a nivell intern s´esperaven una baixada de CIU i PSC i una pujada seva que no ha estat. Han perdut 79788 vots a Catalunya. Són els únics juntament amb IC-V que han reconegut que aquestes eleccions no els ha anat bé. En alguns pobles i ciutats mitjanes la CUP els ha fet mal.

 

4- ICV han perdut 76.883 vots a Catalunya. Aquests se les prometien més feliços però han perdut força. Es queden en la majoria d´alcaldies que tenien i formant govern municipal però es podien haver beneficiat del desengany del PSC i no ho han sabut aprofitar. A Barcelona han perdut un regidor. El projecte antisistema de la Mayol sembla que no ajuda i que Saura sigui el responsable dels Mossos sembla que els hi ha restat vot en el jovent

 

5- PP a Catalunya no té res a fer. El PP espanyol els hi fa mal i ha perdut 77.145 vots. A Barcelona s´han quedat igual i aquells que deien que el vot a Ciutadans els perjudicaria es van equivocar. Amb tot, no deixa de ser curiós que el partit espanyol per excel.lència només hagi aconseguit 283 regidors a tota Catalunya quan el 2003 va tenir 350.

 

6- Ciutadans va entrar a l´arc parlamentari de rebot i ara es quan veiem la fugacitat dels estels. Tan sols 13 regidors a totes les ciutats i pobles de Catalunya. Un desastrós resultats que els obliga a cercar utòpics consols en mans de Fernando Savater, Rosa Díez o la plataforma Basta Ya.

 

En resum companys, aquestes eleccions a Catalunya han guanyat en regidors PSC, ERC i IC-V però molt per sota del que s´esperaven i tot això sota la potent ombra de l´abstenció que ennegreix qualsevol resultat electoral.