Impressionant!!!...

 

Això és el que vaig dir quan els Héroes es van acomiadar per sempre més (o no) després del quart bis.

 

A mi em va començar a agradar Héroes quan tenia 15 anys, un any després es van separar i en principi, la dissolució era definitiva. Al darrer concert que van fer a Barcelona no vaig poder anar-hi perquè era a la Vall d´Hebrón i ben entrada la nit i  els meus pares no em deixaven sortir fins a la matinada. Sempre em va quedar l´espina clavada, i tot i veure a Bunbury en directe força cops, mai m´havia tret aquesta espina.

 

En saber que els Héroes tornàven per fer una gira de deu concerts (6 a Amèrica i 4 a Espanya), previ pagament de 1.000 milions de pessetes a cadascú (això diuen) , vaig creure que era el moment de treure´m l´espina. Em vaig espavilar per trobar entrades pels concerts de Saragossa...però imposible, totes exhauries en un dia. Entre València i Sevilla, vaig optar per València, al circuit Ricardo Tormo de Cheste, perquè em quedava més a prop, aniria amb el meu cosí i seria el darrer de tots; vaig comprar l´entrada al maig i tot era esperar fins el 27 de setembre. 

 

Va arribar el gran dia, em passa a buscar el meu cosí a quarts de vuit del matí, passem a buscar a la seva xicota i ens plantem en quatre hores a Llíria, poble del costat de Cheste, on ens acull l´avia de la parella del meu cosí. A les notícies de canal 9 veiem que hi ha penya que ha dormit a les portes del circuit per agafar un lloc a prop i veiem les infinites cues a les portes. Decidim espavilar i tirar cap al circuit el més aviat millor. Arribem a les quatre de la tarda al circuit i ja està obert el dispositiu de seguretat perquè hi ha moltíssima gent. Ens fan deixar el cotxe a un quilòmetre del circuit, però ho trobem lògic per la gentada que hi ha.

 

Arribem al primer cordó de seguretat, el passem i no s´adonen que anem a petar de donuts, xuxos i canyes de xocolata, a més portem una càmera de fotos, també prohibida. Ens apropem al segon control, ens demanen l´entrada i ens tornen a registrar. Ben amagats, passem els donuts, xuxos  i canyes i com no, la càmera.

 

Degut a la riada de gent que hi ha, tot i faltant 5 hores pel concert, obren portes i la gent comença a còrrer per pillar lloc, nosaltres tres en un principi ens posem a una distància bona de l´escenari però encara queden moltes hores i decidim anar a les grades on estarem assegudets durant l´espera. Trobem tres cadires buides, i les ocupem, comencem a fer els primers donuts i a esperar les quatre hores que queden. Entre riures, pixades, donuts, fotos, converses amb altres persones, xuxos...són les vuit i només queda una hora, la més dura. El temps no passa, els nervis comencen a notar-se a l´estòmac...

 

Arribem a les 9 i vint i sóna la primera cançó, la gent comença a embogir i tothom a les grades es posa de peu cantant les cançons. Bunbury comença a xerrar, presenta al grup, dóna les gràcies als 80.000 fans que hi som allà i en un no res han passat les gairebé tres hores de concert. S´acaba amb un castell de focs artificials i un..."impressionant" de la meva boca.

 

Això són héroes del silencio i jo encara no ho sabia. M´he empapat els seus llibres, les seves cançons, els seus vídeos, les seves entrevistes...però ara ja ho sé. Ja sé el que es anar-hi a un concert dels héroes.

 

Acaba el concert i tardem quaranta minuts en arribar al cotxe. Desastrós el caos en la sortida, una carretera de poble ha de servir perquè més de 20.000 vehicles abandonin el recinte. Solució: paciència, abatim els seients del cotxe i ens posem a dormir, a les quatre hores es comença a poder sortir bé del recinte. Posem primera i cap a Llíria. Són les cinc i ens posem a dormir.

 

L´endemà m´aixeco amb un dèbil còlic nefrític que em fa anar a urgències on em deriven cap al Clínic de Barcelona...Ha valgut la pena l´espera, els nervis, els diners... tot

 

"Ponme fuera del alcance del bostezo universal, nos veremos en un exilio o en una celda, ponme fuera del reposo, es mi historia personal. Soy un ave rapaz, mirad mis alas".